Convocatoria: HIECPU/2020/5. Período: 31/10/2020-31/10/2024 Prsupuesto: 100.000

OBJECTIUS: Articular una seqüència plausible de transformació socieconómica per a la Comunitat Valencianana basada en la cultura i la creativitat i facilitadora de la innovació.
IMPACTES ESPERATS: Aportar evidències, estratègies, plans d’acció i mecanismes de monitoratge i control al conjunt dels agents públics i privats valencianciano per a afavorir una modificació de grau de complexitat i orientació del model productiu valencià, basat donen la cultura i la creativitat
Justificació
Nombroses evidències recents mostren que l’economia valenciana no transita amb la necessària velocitat cap a un canvi de model productiu. En conjunt l’economia valenciana, no aconsegueix superar la malaltia de la baixa productivitat i això fa que continuem lliscant-nos pel pendent de baixos salaris, escasses oportunitats professionals per al talent i la innovació, fugida de cervells que ja no podem compensar amb aqueixa suposada prima de “qualitat de vida”. L’especialista en Història Econòmica Jordi Palafox, ens recordava en un article que la negativa evolució relativa del PIB per habitant valencià en les últimes dècades és excepcional. En els 130 anys anteriors a 1990, no hi ha hagut cap altre període en el qual la pèrdua de posició relativa haja sigut ni tan continuada ni tan intensa.- Les últimes dades de la comptabilitat regional ens anunciaven que Astúries ens superava en PIB per càpita i ja només no situem per damunt dels eterns territoris ressagats d’Andalusia, Extremadura Canàries o Múrcia.
En termes generals sembla que és bastant clar quin és el diagnòstic i el que falta aclarir és com es pot abordar la situació, amb programes concrets de polítiques públiques.Aquest investigació pretén explorar les possibilitats d’un teoria del canvi basada en l’activació a petita i mitjana escala dels recursos sustentats en la cultura i la creativitat
Sabem que, per a millorar la productivitat, algunes receptes que han funcionat en altres economies han sigut intensificar les inversions en capital, incorporar I+D, innovació i tecnologies en el procés productiu, millorar el capital humà, incrementar la dimensió mitjana de les empreses i promoure la seua internacionalització. El problema de totes aquestes vies de solució és que solen tindre uns períodes de maduració llargs, és a dir requereixen de dècades, o almenys lustres de polítiques públiques continuades, coherents, ben articulades i coordinades des dels diferents nivells i ben dotades. Pot aportar alguna alternativa l’anomenada “economia dels sectors culturals i creatius” al nostre model de creixement? Ja tenim clara constància i evidència, que, de mitjana, els sectors culturals i creatius mostren uns nivells de productivitat majors que la mitjana del sector serveis, de la mitjana de l’economia en el seu conjunt i amb xifres molt superiors a les d’altres agrupacions com l’activitat turística.
Estem parlant d’activitats capaces de relacionar-se de manera flexible amb la resta del sistema productiu a diferents escales i adaptables a les singularitats dels diferents models productius locals.
En resum, l’objectiu principal és desenvolupar un teoria i una metodologia analítica que aportació evidencies que la dimensió de l’ocupació en els sectors dels sectors culturals i creatius té un clar correlat en els nivells de renda per càpita (a nivell regional i local) i en la productivitat del factor treball (a nivell de les regions europees), per la qual cosa una estratègia basada en l’ampliació de la dimensió dels sectors culturals i creatius clarament desplaçaria la frontera de producció potencial de l’economia valenciana. Estem plantejant una estratègia de transició que permetera iniciar transformacions en el curt i mitjà termini, amb resultats i impactes immediats mentre escometem els canvis estructurals (Inversions, I+D, millora del capital humans) els impactes dels quals, en cas d’aplicar-se amb eficàcia, es notarien en terminis superiors a una dècada.
A pesar que ja existeixen algunes evidències, la veritat és que no tenim ni l’experiència ni la informació, ni el corpus teòric prou consolidat per a saber com concretar operativament una estratègia integral que oriente l’acció de la política pública cap a un canvi de model productiu, solapant una primera fase basada en la cultura i la creativitat amb una segona de transició estructural.
Les relacions entre els sectors culturals i creatius van molt més allà i tenen lectures complexes que van des de la dimensió macro com des de la dimensió micro i en conseqüència les polítiques orientades als sectors culturals i creatius han de convertir-se en una nova artingeniería estratègica (permeten-nos el neologisme) de la transformació social, que requereix dosis molt elevades de racionalitat instrumental, coneixement, informació de qualitat sobre la realitat socioeconòmica i investigacions rigoroses, però també de plantejar experiències arriscades de prototipado i tàctiques de prova i error.
Els objectius per tant serien 1) Comprendre les relacions entre cultura i creativitat a través de models analítics (paramètrics i no paramètrics) sobre les relacions entre cultura-creativida-innovació i desenvolupament regional:2) Entendre a través de l’anàlisi comparada de les regions europees identificades com outliers el paper delos factors institucionals 3) Derivar un conjunt de recomanacions articulades a partir d’un Llibre blanc sobre cultura, creativitat, innovació i desenvolupament regional i d’una eina telemàtica de diagnòstic regional 4) Establir i en cas possible experimentar una conjunt de recomanacions específiques per a li case valencià amb la intencionalitat de provocar transformació social
La idea subjacent es basa en un teoria del canvi que pretén a)activar innovacions de petita i mitjana escala basades en la cultura i la creativitat, que puguen afectar globalment el model productiu valencià en múltiples dimensions a través del seu impacte adaptatiu en els diferents models productius locals b) identificar quines altres iniciatives de la resta de la quàdruple hèlice podrien encaixar en l’estratègia, c) alinear-les, amb estructures formals i informals i encaixar-les en polítiques de regulació a nivell local i regional i inserir-les en les directrius europees amb l’objectiu inicial de consolidar un núvol d’accions amb suficient massa crítica per a tindre efectes transformadors a nivell de nínxol i efectes mesurables en la millora dels nivells de productivitat, a relatiu curt termini, si la nostra anàlisi i diagnòstic és encertat.
Una segona fase s’activaria solapadament quan aquestes millores de la productivitat al costat d’una acció política decidida, dirigiren els recursos necessaris (especialment del govern central i del finançament europeu) per a escometre inversions i despesa en innovació, sistema educatiu, política industrial, infraestructures estratègiques, atracció de talent i inversió directa estrangera. La combinació d’aquesta reorientació de recursos cap a vectors estratègics, juntament amb el fet que, en aquesta segona fase, també algunes de les transformacions de nínxol aconseguirien la suficient escala per a tindre impactes transformadors del règim socioeconòmic. És el moment en el qual apropiadament podríem parlar de canvi de model econòmic
Finalment podríem parlar d’una tercera fase de canvi en el qual no sols ens referírem a la transformació del model econòmic, sinó al conjunt de valors, discursos que orienten les accions individuals i que determinen l’horitzó dels anhels col·lectius. I aquests significats són també producte del camp de la cultura i que hagueren de situar a la societat valenciana en una societat solidària, que respectara la llibertat individual i fomentara una ciutadania informada i crítica, atenta als reptes del canvi climàtic i la sostenibilitat, que atenguera els problemes de l’envelliment, la igualtat de gènere, la inclusió social i que entenguera l’objectiu del bon viure i la qualitat de vida, en definitiva, que perseguira el bé comú. Llavors podríem parlar de canvis sistèmics.

El especialista en Historia Económica Jordi Palafox, nos recordaba en un artículo que la negativa evolución relativa del PIB por habitante valenciano en las últimas décadas es excepcional. En los 130 años anteriores a 1990, no ha habido ningún otro período en el cual la pérdida de posición relativa haya sido ni tan continuada ni tan intensa.- Los últimos datos de la contabilidad regional nos anunciaban que Asturias nos superaba en PIB per cápita y ya solo no ubicamos por encima de los eternos territorios rezagados de Andalucía, Extremadura Canarias o Murcia.
Equip
  • Pau Rausell
  • Rafa Boix
  • Chuan Li
  • Fernando Álvarez
Més info